Estem al gener i, al març, tornen a començar les formacions. Editant algunes publicacions i responent dubtes de persones interessades, hi ha una cosa que, per a mi, és la més important de totes: com és la persona que t’ensenyarà i t’acompanyarà durant aquella formació.
Fa deu anys que vaig començar a formar-me. Era bastant jovenet, tenia dinou anys. Com ja he dit en alguna ocasió, per diferents motius inherents a la meva persona, em resultava més familiar la part espiritual que forma part de nosaltres que no pas la física. Tot i així, sempre he considerat que he tingut criteri i pensament propi, i vaig començar a estudiar quiromassatge amb l’objectiu d’entrar al món laboral d’una manera més seriosa de la que tenia en aquell moment.
I no m’equivocava: el quiromassatge és una teràpia genial per entrar al món laboral de cap i tenir la tècnica i la destresa per continuar creixent. El que no m’imaginava és que el quiromassatge m’obriria les portes cap a altres mons i teràpies més profundes i, per a mi, molt més interessants.
Bé, vull fer un matís important: no va ser el quiromassatge, va ser el professor.
Al llarg de la meva trajectòria, en la qual encara continuo formant-me, he tingut diferents persones que m’han ensenyat i transmès una teràpia, un coneixement. He provat diferents escoles, ja fos perquè m’encaixaven més les dates, perquè els horaris em permetien més llibertat al meu dia a dia o perquè, simplement, la formació que m’interessava no es feia a l’escola on tenia previst anar.
I, com sempre i com en tot a la vida, hi ha hagut persones que m’han ressonat molt més que d’altres. O, parlant de manera més directa i realista: hi ha hagut persones que considero que no han transmès de manera efectiva el seu coneixement, o bé que el coneixement que van decidir transmetre estava limitat i, al darrere, hi havia una faceta que mirava més pels interessos econòmics que no pas pel creixement dels seus alumnes. O potser, simplement, a mi no em va ressonar i a l’alumne del meu costat sí.
Sigui pels motius que sigui, jo diferencio tres tipus de professor:
-
Aquell que s’ho agafa com qui fa una feina a canvi d’un sou i potser ja no té la motivació per plantar la llavor de l’interès i la fascinació a l’alumne.
-
Aquell que transmet i explica bé, però no va més enllà del que forma part estrictament de la teràpia en qüestió.
-
I aquell que, a part d’ensenyar molt bé tot el contingut, transmet la seva motivació, la seva il·lusió i el seu recorregut personal.
D’aquests últims, que n’hi ha ben pocs, és dels que parlarem avui. I són els que a mi m’agraden i busco des de sempre. I, buscant i rebuscant, n’he trobat gairebé un grapat.
La manera de transmetre és la que pot despertar l’interès en un alumne. I això és infinitament positiu. No només perquè aprendrà amb més facilitat tot allò que se li ensenyi, sinó, sobretot, perquè interioritzarà aquells coneixements i els integrarà a la seva vida.
Podem parar un moment per intentar entendre el calibre, l’impacte, la importància i la força que té que passi això?
Podem imaginar el fet que un alumne arribi a estimar tant el coneixement com la manera de transmetre del seu professor? Integrar una teràpia, sobretot holística, quan prové d’una persona que l’explica amb passió, significa utilitzar aquella eina poderosa per al treball personal: per gestionar la pròpia vida, per permetre’s veure i anar més enllà, per autogestionar-se amb capacitats i recursos que abans no tenia, per acabar veient el procés de la vida com un tot i no com una cosa limitada.
I això no és només sentir-ho en un vídeo bonic a les xarxes socials. És que algú et transmeti aquella il·lusió, aquella màgia, aquell misteri, aquell “alguna cosa” que fa separar momentàniament una persona del seu personatge.
I quan un bon professor és capaç de transmetre això a qui estigui preparat i disposat a agafar-ho, és quan aquell algú deixa de caminar per començar a volar. I per què volar? Perquè a partir d’aquí començarà a aprendre coses pel seu compte, a interessar-se per nous temes, a pensar diferent, a veure diferent, a sentir diferent.
Potser a ajudar a trobar el camí vital d’aquell algú que es va inscriure al curs perquè tenia un neguit intern que el feia canviar d’aires, o potser d’aquell que s’hi va apuntar simplement per “fer alguna cosa”.
I sí, com sempre, el mèrit no és del professor. Almenys no en la seva totalitat. El mèrit és de l’alumne que ha deixat enrere els seus dogmes, o una part d’ells, i ha decidit veure i viure la vida de manera diferent. El professor és com un braç fort i nodrit que t’ajuda a aixecar-te quan estires la mà demanant ajuda, demanant impuls. Però, igual que amb les teràpies, si no hi poses voluntat i ganes d’aixecar-te, res et farà aixecar.
Per això és important que, sobretot aquells que han decidit fer el pas de formar-se, busquin una escola, un centre, que els transmeti aquesta sensació. Perquè, de ben segur, si un és capaç de captar aquesta il·lusió a través de la informació que llegeix, al darrere hi haurà aquest tercer tipus de professor: el que val la pena, el que et treu pes del viatge i el que et dona el combustible més important: el coneixement i la il·lusió.
Nosaltres, com a centre, ja us podeu imaginar quin tipus de professors tenim.
Gràcies al petit comitè de professors que formeu part de la meva trajectòria més vital. Gràcies per permetre que creixi i continuï mirant ben amunt.
Añadir comentario
Comentarios